diumenge, 16 de novembre del 2008

Com va començar tot...

Jo sempre he sabut que volia ser mare i a més tenia una altra fixació, volia ser una mare jove, tenir el primer fill o filla màxim amb 30 anys, després amb els anys vas descobrint que les coses les fas quan la vida et deixa i no sempre quan un vol i més quan depens d'una altra persona.
Així que per circumstàncies de la vida em vaig ajuntar amb la meva parella amb 30 anys i no vam començar a buscar l'embaràs fins que vaig tenir quasi 32 anys!


Quan vam decidir deixar l'anticonceptiu va ser el passat desembre de 2007 i jo esperava il·lusionada que em quedés ràpid embarassada, volia tenir el meu primer fill o filla amb 32 i tot el que anés més enllà em semblava una aberració.

Vaig tenir dues warrys -concepte que vaig descobrir en un fòrum sobre la maternitat i que em va agradar des de el primer dia- puntuals, però al tercer mes la warry no va venir i jo com una bleda ilusa estava convençuda que estava embarassada, llavors van venir les continues decepcions, els tests negatius, anàlisis d'orina negatius fets a la farmàcia i fins i tot un anàlisis d'orina negatiu fet a l'ambulatori, recordo que em negava a pensar que no fos un embaràs, és més estava convençuda que les analítiques estaven equivocades... Crec que l'obsesio per l'edat em va saturar les neurones completament, però per molt que una sigui tossuda i no vulgui veure la realitat, la vida finalment sempre et fa obrir els ulls i t'ensenya la realitat per molt que no t'agradi....

Un cop assumit que no havia warry ni embaras i que el meu cos no funcionava com hauria de funcionar, vaig intentar a través de la SS que em fessin una ecografia per veure si els meus ovaris eren correctes, però després de des-esperar-me per aconseguir una visita, vaig decidir anar a un ginecòleg privat, que m va visitar i em va tranquil·litzar dient-me que tot es veia correcte i que a vegades després de prendre anticonceptius el cos podia quedar desconcertat i no acabava de funcionar bé, em va donar l'opcció d'esperar a que es regulés ell sol o bé prendre una hormona anomenada progesterona que em provocaria la warry al cap de set dies, i la meva impaciència va escollir aquesta última opció, i per fi, va baixar la warry!!


Haig de dir que la trobava a faltar i crec que no m'he tornat a queixar d'ella com ho feia abans de perdre-la....

El passat juny de 2008 vaig tenir la primera warry per si sola, puntual després de l'última warry provocada artificialment i des de aleshores vaig tenir cinc warrys regulars fins que al setembre he aconseguit el desitjat embaràs.

Tot i que ara em sembla que cinc mesos no han estat tants d'espera, mentre estava en el procés, aquest se'm va fer etern i més d'una vegada em vaig desesperar, a més algunes amigues o persones del meu entorn ho havien aconseguit només en quatre mesos i la meva impaciència em va començar a tornar boja.

Llavors vaig descobrir el fòrum SOCPETIT on es parlava de diferents temes, hi havia gent que buscava l'embaràs, que ja ho estava i compartia la experiència, gent que feia tractaments i un llarg etc... Va ser la meva salvació psicològica, de cop i volta, vaig descobrir que no era l'única i que hi havien més noies impacients com jo i algunes fins i tot portaven més temps que jo buscant, aquest descobriment em va tranquil·litzar momentàniament, almenys em sentia recolzada i compresa, però poc a poc la impaciència i a desesperació van tornar a fer-me la guitza!

Quan s'acostava l'agost tothom em deia- ja veuràs dona!! a l'agost com estareu de vacances et quedaràs!!- no en un principi no li donava importància, però quan em va venir la warry l'onze de setembre em vaig enfonsar, suposo que sempre subestimem el subconscient però sempre està allà alerta de les informacions que rep, després d'uns dies amb la moral molt baixa, vaig tornar a retrobar l'anim perdut i a resignar-me, i a fina de més potser quan estava més serena que mai... Bingo!!! Varem fer diana!!

I així va començar la història del meu cigronet!!

1 comentari:

anna ha dit...

Seguim amb interés el que potser un dia, i no ho dic de broma, pugui ser un bon llibre per a persones que busquen el mateix que tu, experiències que ara tu pots anar explicant als que les busquen.
Un petonet i endevant, que nosaltres t'anem llegint... ;)